La teua nuesa pura
vessa el risc de les muntanyes,
el vent del nord, els teus ulls,
un llarg crit de sacrifici,
el teu cos, incert desig,
un raig de sang i boira encesa,
i enllà el roig de l’hotitzó,
l’olor de les flors de l’Àrtic.

Vull xuclar l’eterna escuma
de la mel que et surt dels llavis,
els teus muscles delitosos,
la pluja de la innocència,
el teu si avenc de nèctar
que m’encén i m’assedega,
tota la pols del camí,
la sang de les flors de l’Àrtic.

I els teus gests vivificant
carn i foc que m’arrecera,
quina ardor de selva verge!
el verd d’un dolor extàtic,
tot el dolç verí que sua
el meu crani mil·lenari,
l’ànsia d´un bosc mullat,
la llet de les flors de l’Àrtic.

Reviuré intensament
les teues flames evocades
sobre el cor i el fosc desig
del fluix de les flors de l’Àrtic,
i beuré sobre el blau cim
la sang del teu cos ardent,
un arbre d’estels mullats,
plugim de les flors de l’Àrtic.