Jo sóc el presoner d’eternes primaveres que orfe d’uns ulls bruns s’alleta de cadenes. Jo sóc l’amant sobtat que cerca entre les selves un cau d’amor furtiu un niu de foc i heures. Jo sóc el diamant, la mel i l’esmaragda, dolç com l’alè diví, trist quan la nit s’atansa. Jo sóc el crim nefand, una llàgrima amarga, presoner d’un desig que m´omple de recança. I visc per Tu, sens Tu, mirada de carn fina, captiu en viva mort d’una alba encesa i grisa. I espere pietat dels teus ulls de sang viva, que inflamen el dolor del meu cos mort que et crida, puix muir per tu, sens tu, somriure de carn tendra, olor de romaní, vertigen d´amor erma. I espere llibertat, estiu, rosella i perla, perfum de sexe encès, suor de pols i terra.

L’ascensió frega el pom la mà festeja el llom de la barana empit amb cames a plom pel replà s’enceta el tram on per desplom rellisca el cos cau com fardot a l’esglaó i el taulaplom rodola daltabaix. Replanteig d’un daltabaix l’ànim capbaix reposa la mà al pom tot panteixant pel biaix de l’esglaó com fust d’encaix s’aferra a la barana ressegueix el rebaix i no rellisca amb el peu baix accedirà al replà. En el respir d’un replà pla contra pla captat pel daltabaix el•lipse insà en melodrama rellisca llueix el film sobirà com el pom el passamà projecta la barana pa d’or líric i negre a l’esglaó. Un nu baixant l’esglaó duchampiana acció al replà trànsit d’abstracció a la barana art reconstrucció del daltabaix un ready-made versió mot-pom la vertebració pel vers rellisca. De com l’estrofa rellisca la quisca ara s’inscriu a l’esglaó i llisca escatològica pel pom i visca el verb evacuar al replà lleuger s’arrisca a afrontar el daltabaix xiscla la veu de culs per la barana. Do d’escala a la barana Re so en música ufana rellisca Mi sostingut aplana el daltabaix Fa la nota membrana d’esglaó Sol i La són clariana al replà Si en clau de sardana entorn al pom. Do torna amb pom d’escala a la barana sona el poema pel replà on rellisca dalt l’esglaó mots-fuga en daltabaix.

La teua nuesa pura vessa el risc de les muntanyes, el vent del nord, els teus ulls, un llarg crit de sacrifici, el teu cos, incert desig, un raig de sang i boira encesa, i enllà el roig de l’hotitzó, l’olor de les flors de l’Àrtic. Vull xuclar l’eterna escuma de la mel que et surt dels llavis, els teus muscles delitosos, la pluja de la innocència, el teu si avenc de nèctar que m’encén i m’assedega, tota la pols del camí, la sang de les flors de l’Àrtic. I els teus gests vivificant carn i foc que m’arrecera, quina ardor de selva verge! el verd d’un dolor extàtic, tot el dolç verí que sua el meu crani mil·lenari, l’ànsia d´un bosc mullat, la llet de les flors de l’Àrtic. Reviuré intensament les teues flames evocades sobre el cor i el fosc desig del fluix de les flors de l’Àrtic, i beuré sobre el blau cim la sang del teu cos ardent, un arbre d’estels mullats, plugim de les flors de l’Àrtic.

Epígraf Amagava el teu sexe decadència amarga, el tràngol salat de la llengua (d’Oc) i l´erotisme megalòman de March. Pròleg Com voldria llaçar-te: els teus cabells irregulant el meu amor. Tu. Nomenclàtor Vellut.........................Primer pla. Èlitres........................Àrtic. Desert.......................Desert com un ventre. La teua boca.............Metàfora ortogonal del teu sexe. Els teus mugrons…...Apuntalant el pal·li de la nuesa. Les teues mans.........Allén. Tu. Nus Deixares un solc que envejava el riell (perfectament divergent) de les teues engonals. Era besable. Quelcom petit-petit separa el ventre dels teus llavis, el desert de les teues cames. I és besable. Tem obsessionar-me amb la teua pell o amb el teu cos a mode de (y) i grega. Valsar-te serà un epítet del nostre amor. Masturbar-te’m-nos, el mutualisme més perfecte. Espoliar la carn encesa del teu govern, (sens dubte) la més subtil de les quimeres. Estimar-te, intrínsec. Reconec (perdona’m) tendrament l’olor tancada a cos de femella -de les mans fins al despentinat vellut del teu pubis marcescent. Em desterres setze voltes per minut, entreteixim els dits (els ulls, el pèl moixí…) i puc notar abrupta la teua llengua. Els teus pits són molt més lleus. Epíleg Fins fa mai desconeixia que el teu cos era civilitzat. Les lleis inexpugnables de la teua anatomia són besables, però. Femella: entre tu i jo s’estén tota la democràcia de dos cossos. Epitafi Em sobta que reses (calladament) un àngelus minúscul. Despertes, em mires: els ulls semàntics, història novella del teu cos sexuat. Ergo Encenc un cigar i el fum et confon amb la seua imatge sinuosa i el devindre pau de la teua son. I ara, si els llençols no foren tan verges, assegut, fumant, no gosaria de trobar el teu dibuix de mar catalana.

La música pàl·lida comença ací. Les ombres, a poc a poc, naixen amb gestos esmolats que amaguen els secrets ací a l’abast dels teus ulls iodats. Potser enrogirem de ràbia, i potser després amb eròtica satisfacció, et besarem les palmes. Heus ací la mentida suau, l’espai en blanc un respir, i cau la paret. Immanència de tu, immanència del teu alé. Ací arrape la vida que fora no tindré. Ací tinc la veu que mai no trobaré. Ací trobe el gest que jo mai he fet. Ací ho tinc tot, potser no tinc res. El temps rellisca cap a la fosca esta nit, l’ombra travessa la finestra i es desfà. Assegut a terra, mire cap a la foscor, ensordit pel silenci. Entre bastidors apareix la llum i la pols suspesa que separa el vostre món del meu. Heus ací, com un joguet, la nostra vida, deixada caure, és ací, sense oferir soroll, com un joguet… Quan cau la paret. Immanència de tu, immanència del teu alé. Ací arrape la vida que fora no tindré. Ací tinc la veu que mai no trobaré. Ací trobe el gest que jo mai he fet. Ací ho tinc tot, potser no tinc res. La paret ha caigut i tot es precipita cap a l’escenari, s’ompli de vida que gravita. La bellesa avança cega pels mapes. Veniu, moradors de les vides humils! La història natural se’m clava a les butxaques. L’amor cadent regalima gotetes d’aigua als meus dits. La civilització humana darrere d’un gest que desapareix en l'aire. I jo sol, cau la paret. La paret ha caigut, s’ha desfet com la neu. I ara tinc el rictus que sempre m’heu vist fer. Ara tinc la mort ballant a vora meu. Ara em trobe sol, ara em trobe vell. Ara no tinc por, ara vull el temps… Queia i jeia. Ella queia i jeia...

No he sabut mai mutilar-me la veu per trobar els gemecs que s’han perdut en l´aire. Ni atresorar totes les tradicions que ens imposa la carn traspassant l’esperit. Hi ha les vegades que jec adormit i em desperte, de sobte, devent-te les hores. No he sabut mai reconéixer el teu cos entre el munt de corall que cobria les roques. Ni la història dels teus déus, ni l’amor cultivat en el teu cos tan verge, ni els beats, que m’envegen perquè puc tocar el teu cos, o si m’envegen els botxins car, malgrat tot, puc besar-lo també, o els hòmens que resen orientats cap al teu cos … No he sabut mai aferrar-me al meu temps o arrapar amb les ungles els teus murs de fel. Morir em sembla tan fácil que vull destrossar, mos a mos, un grapat de la vida. No he sabut mai caminar per la mar, com ho va fer Jesús, o com tu m’ensenyares. No he sabut mai com llegir-te l’Alcorà sense trobar a cada mot una imatge del teu cos. Ni com eternitzar-te, o com creure en la Bíblia si no em parla del teu verb, ni dels beats, que m’envegen, perquè puc tocar el teu cos, o si m’envegen els botxins car, malgrat tot, puc besar-lo també, o els hòmens que resen orientats cap al teu cos, o els apòstols que s’ofeguen clandestinament… …en el teu alé.

Et deixa, amor, el fetge amb greix que tu tant estimares, el cervell cansat, el penis trempat, l’estómac: sot on tu feies tantes besades. I el teuladí que al bon matí espicossava el seu vòmit d’ahir, el teuladinet, amor: totes les nits d’estimar-te. En un ritu difícil, ferment que tot ho simplifica, et deixa penyora: els sues budells i l’aurora… el membre gòtic i l’aurora: catedral erta i l’aurora… el seu baix ventre i l’aurora… tota la carn i l’aurora… del seu pensament. Et deixa humors: els ulls mediterranis color de sang quallada, l’espina dorsal, les mans com relles de fred, orins i camp obert tallades; i la pell, la pell com un mosaic de cicatrius i anys treballats, la pell: com un mosaic. “Recordes, amor, el nostre sentiment tan profund, al ventre? Recordes la meua carn, que transgredires? Recordes el jardí? L’ametller? La casa? Recordes quan la gossa va parir… i els vam sacrificar? Com els anava desnucant un a un? Quina tristesa… Recordes que vas plorar i que jo et besava? Recordes l’instint que ens unia i totes les hores que ens componien? Què va ser de les nostres coses, petites i arraconades com un extens loess sota els mobles de la casa? Car va ser així que ens vam estimar, així, amb mínimes però significants victòries i abominables derrotes nímies. La nostra vida com una polseguera de quelcom que tornava a néixer a cada bufada del vent. Potser podia haver sigut diferent, però vam fer un desert de nosaltres, un desert, però no per desert, ans per ple de les més bàsiques partícules del que vam ser, tu i jo, Bel, trencats sota el sol més incisiu, sota el més taxatiu fred… que em tallava les mans i marcia les flors? Recordes? Recordes la severitat multiplicadora de l'alcohol? I quan la mort m´atraparà un bon matí qualsevol? Recordes l’ametller de flors cremades? L’ametller cremat, on ens besàvem esperant amb paciència de voltor el pròxim hivern? Tot t’ho deixe, amor, el meu cos prostrat una vegada més, ungit per la possibilitat de les teues gràcies, que em siguen properes per final… que em recordes… Bel, Bel, Bel... I el teu jardí, amor, dins el teu cos de prunes blanques, que floreix al febrer. I al teu jardí, amor, aquell bordell de runes blanques que florirà al febrer.

La brisa s'abeura en els cristalls de l'heura quan el cortinatge de la nit encara en vetla la transparència Hi ha estels dalt dels terrats i l'aire és el perfum d'una flor negra Ja empunya l'alba el seu glavi i signa el llavi que libava el seu nèctar L'amor s'escola avall per les andrones de l'alba Vénen les ones i la lluna de la mar es desatansa No vull partir amor amb l'ombra amarga Somnàmbul de les cordes de l'arpa del vent de l'alba t'està rosegant el moll de l'os tot el fred de l'alba Fes-me créixer de la llavor de l'ombra amarga Camines vora via ravals enllà ferit per la llum que sagna Sol amb el teu germà vas entonant la cançó de l'alba No vull partir amor amb l'ombra amarga

Le lune est belle, Les étoiles brillent Et moi, toute seule dans mon coin Je dors. Eh, toi, tout là-bas, Tu m´aimes ? Oui, je suis sûre que tu m´aimes.