Hugo Mas

by Hugo Mas

/
  •  

1.
04:51
2.
3.
04:00
4.
05:54
5.
04:40
6.
7.
8.
9.
10.
02:34

about

Procés finalitzat amb ajuda incontrovertible d'Enric Peidro, Paula Perelétegui, Jacobo Blanes, Juan Antonio Recuerda, Manel Rodríguez-Castelló, Diana Cortés, Cúbica, Núria Fuster, Arthur Caravan, L'Escenari i Marisa; després dels anys de disposició de Nenín i Matias, Carolina, Raquel i Pau, i Cristina; i amb el regal de la petita Charlotte Kalpakis.


www.myspace.com/hugmas

credits

released January 31, 2009

HUGO MAS, veu; JACOBO BLANES, guitarra; JUAN ANTONIO RECUERDA, piano; JULIO FUSTER, contrabaix; JORDI RODRÍGUEZ, percussió; PERE MUNUERA, bateria.

Producció artística i arranjaments: H.Mas, J.Blanes, J.A.Recuerda, J.Fuster i J.Rodríguez.

Disseny gràfic: Núria Fuster i Hugo Mas

Gravat a TigruSStudio (Gandia), agost de 2008

Mesclat per Elies Fuster

Masteritzat per Mario G.Alberni, Kadifornia Studio

Produït per Snibor records

www.myspace.com/hugmas

Contacte: hugo.mas@gmail.com
Contractació: management.hugomas@gmail.com

tags

license

feeds

feeds for this album, this artist

about

Hugo Mas Alcoi

contact / help

Contact Hugo Mas

Streaming and
Download help

Track Name: La nuesa
Jo sóc el presoner
d’eternes primaveres
que orfe d’uns ulls bruns
s’alleta de cadenes.

Jo sóc l’amant sobtat
que cerca entre les selves
un cau d’amor furtiu
un niu de foc i heures.

Jo sóc el diamant,
la mel i l’esmaragda,
dolç com l’alè diví,
trist quan la nit s’atansa.

Jo sóc el crim nefand,
una llàgrima amarga,
presoner d’un desig
que m´omple de recança.

I visc per Tu, sens Tu,
mirada de carn fina,
captiu en viva mort
d’una alba encesa i grisa.

I espere pietat
dels teus ulls de sang viva,
que inflamen el dolor
del meu cos mort que et crida,

puix muir per tu, sens tu,
somriure de carn tendra,
olor de romaní,
vertigen d´amor erma.

I espere llibertat,
estiu, rosella i perla,
perfum de sexe encès,
suor de pols i terra.
Track Name: Daltabaix d'una sextina
L’ascensió frega el pom
la mà festeja el llom de la barana
empit amb cames a plom pel replà
s’enceta el tram on per desplom rellisca
el cos cau com fardot a l’esglaó
i el taulaplom rodola daltabaix.

Replanteig d’un daltabaix
l’ànim capbaix reposa la mà al pom
tot panteixant pel biaix de l’esglaó
com fust d’encaix s’aferra a la barana
ressegueix el rebaix i no rellisca
amb el peu baix accedirà al replà.

En el respir d’un replà
pla contra pla captat pel daltabaix
el•lipse insà en melodrama rellisca
llueix el film sobirà com el pom
el passamà projecta la barana
pa d’or líric i negre a l’esglaó.

Un nu baixant l’esglaó
duchampiana acció al replà
trànsit d’abstracció a la barana
art reconstrucció del daltabaix
un ready-made versió mot-pom
la vertebració pel vers rellisca.

De com l’estrofa rellisca
la quisca ara s’inscriu a l’esglaó
i llisca escatològica pel pom
i visca el verb evacuar al replà
lleuger s’arrisca a afrontar el daltabaix
xiscla la veu de culs per la barana.

Do d’escala a la barana
Re so en música ufana rellisca
Mi sostingut aplana el daltabaix
Fa la nota membrana d’esglaó
Sol i La són clariana al replà
Si en clau de sardana entorn al pom.

Do torna amb pom d’escala a la barana
sona el poema pel replà on rellisca
dalt l’esglaó mots-fuga en daltabaix.
Track Name: Vertigen
La teua nuesa pura
vessa el risc de les muntanyes,
el vent del nord, els teus ulls,
un llarg crit de sacrifici,
el teu cos, incert desig,
un raig de sang i boira encesa,
i enllà el roig de l’hotitzó,
l’olor de les flors de l’Àrtic.

Vull xuclar l’eterna escuma
de la mel que et surt dels llavis,
els teus muscles delitosos,
la pluja de la innocència,
el teu si avenc de nèctar
que m’encén i m’assedega,
tota la pols del camí,
la sang de les flors de l’Àrtic.

I els teus gests vivificant
carn i foc que m’arrecera,
quina ardor de selva verge!
el verd d’un dolor extàtic,
tot el dolç verí que sua
el meu crani mil·lenari,
l’ànsia d´un bosc mullat,
la llet de les flors de l’Àrtic.

Reviuré intensament
les teues flames evocades
sobre el cor i el fosc desig
del fluix de les flors de l’Àrtic,
i beuré sobre el blau cim
la sang del teu cos ardent,
un arbre d’estels mullats,
plugim de les flors de l’Àrtic.
Track Name: Novella
Epígraf

Amagava
el teu sexe
decadència amarga,
el tràngol salat
de la llengua
(d’Oc) i
l´erotisme megalòman
de March.


Pròleg

Com voldria
llaçar-te:
els teus cabells
irregulant
el meu amor.


Tu. Nomenclàtor

Vellut.........................Primer pla.
Èlitres........................Àrtic.
Desert.......................Desert com un ventre.
La teua boca.............Metàfora ortogonal del teu sexe.
Els teus mugrons…...Apuntalant el pal·li de la nuesa.
Les teues mans.........Allén.


Tu. Nus

Deixares un solc que
envejava
el riell (perfectament divergent)
de les teues engonals.
Era besable.

Quelcom petit-petit separa
el ventre
dels teus llavis,
el desert
de les teues cames.
I és besable.

Tem
obsessionar-me
amb la teua pell
o
amb el teu cos
a mode de (y) i grega.

Valsar-te
serà
un epítet del nostre amor.

Masturbar-te’m-nos,
el mutualisme més perfecte.

Espoliar
la carn encesa
del teu govern,
(sens dubte)
la més subtil
de les quimeres.

Estimar-te, intrínsec.

Reconec
(perdona’m) tendrament
l’olor tancada a cos de femella
-de les mans
fins al despentinat vellut
del teu pubis marcescent.
Em desterres
setze voltes per minut,
entreteixim els dits (els ulls, el pèl moixí…)
i puc notar
abrupta
la teua llengua.

Els teus pits
són
molt més
lleus.


Epíleg

Fins fa mai
desconeixia
que el teu cos era civilitzat.
Les lleis
inexpugnables
de la teua anatomia
són besables, però.
Femella:
entre
tu
i
jo
s’estén tota la democràcia
de dos cossos.


Epitafi

Em sobta
que reses (calladament)
un àngelus minúscul.
Despertes,
em mires:
els ulls semàntics,
història novella del teu cos sexuat.


Ergo

Encenc un cigar
i el fum
et confon amb
la seua imatge sinuosa
i el devindre pau
de la teua son.
I ara,
si els llençols
no foren tan verges,
assegut,
fumant,
no gosaria de trobar
el teu dibuix
de mar catalana.
Track Name: Quarta paret
La música pàl·lida comença ací.
Les ombres, a poc a poc, naixen
amb gestos esmolats que amaguen els secrets
ací a l’abast dels teus ulls iodats.
Potser enrogirem de ràbia, i potser després
amb eròtica satisfacció, et besarem les palmes.
Heus ací la mentida suau, l’espai en blanc
un respir, i cau la paret.

Immanència de tu,
immanència del teu alé.
Ací arrape la vida que fora no tindré.
Ací tinc la veu que mai no trobaré.
Ací trobe el gest que jo mai he fet.
Ací ho tinc tot, potser no tinc res.

El temps rellisca cap a la fosca esta nit,
l’ombra travessa la finestra i es desfà.
Assegut a terra, mire cap a la foscor, ensordit pel silenci.
Entre bastidors apareix la llum
i la pols suspesa que separa el vostre món del meu.
Heus ací, com un joguet, la nostra vida,
deixada caure, és ací, sense oferir soroll,
com un joguet… Quan cau la paret.

Immanència de tu,
immanència del teu alé.
Ací arrape la vida que fora no tindré.
Ací tinc la veu que mai no trobaré.
Ací trobe el gest que jo mai he fet.
Ací ho tinc tot, potser no tinc res.

La paret ha caigut
i tot es precipita cap a l’escenari,
s’ompli de vida que gravita. La bellesa avança cega pels mapes.
Veniu, moradors de les vides humils!
La història natural se’m clava a les butxaques.
L’amor cadent regalima gotetes d’aigua als meus dits.
La civilització humana darrere d’un gest que desapareix en l'aire.
I jo sol, cau la paret.

La paret ha caigut,
s’ha desfet com la neu.
I ara tinc el rictus que sempre m’heu vist fer.
Ara tinc la mort ballant a vora meu.
Ara em trobe sol, ara em trobe vell.
Ara no tinc por, ara vull el temps…


Queia i jeia. Ella queia i jeia...
Track Name: Música pàl·lida II (No he sabut mai)
No he sabut mai mutilar-me la veu
per trobar els gemecs
que s’han perdut en l´aire.

Ni atresorar totes les tradicions
que ens imposa la carn
traspassant l’esperit.

Hi ha les vegades que jec adormit
i em desperte, de sobte,
devent-te les hores.

No he sabut mai reconéixer el teu cos
entre el munt de corall que cobria les roques.

Ni la història dels teus déus,
ni l’amor cultivat en el teu cos tan verge,
ni els beats, que m’envegen
perquè puc tocar el teu cos,
o si m’envegen els botxins
car, malgrat tot, puc besar-lo també,
o els hòmens que resen orientats cap al teu cos


No he sabut mai aferrar-me al meu temps
o arrapar amb les ungles
els teus murs de fel.

Morir em sembla tan fácil que vull
destrossar, mos a mos,
un grapat de la vida.

No he sabut mai caminar per la mar,
com ho va fer Jesús,
o com tu m’ensenyares.

No he sabut mai com llegir-te l’Alcorà
sense trobar a cada mot
una imatge del teu cos.

Ni com eternitzar-te,
o com creure en la Bíblia
si no em parla del teu verb,
ni dels beats, que m’envegen,
perquè puc tocar el teu cos,
o si m’envegen els botxins
car, malgrat tot, puc besar-lo també,
o els hòmens que resen orientats cap al teu cos,
o els apòstols que s’ofeguen clandestinament…

…en el teu alé.
Track Name: Hepàtica (i ventral)
Et deixa, amor,
el fetge amb greix que tu tant estimares,
el cervell cansat, el penis trempat, l’estómac: sot on tu feies tantes besades.

I el teuladí
que al bon matí espicossava el seu vòmit d’ahir,
el teuladinet, amor:
totes les nits d’estimar-te.

En un ritu difícil, ferment que tot ho simplifica,
et deixa penyora:
els sues budells i l’aurora…
el membre gòtic i l’aurora: catedral erta i l’aurora…
el seu baix ventre i l’aurora…
tota la carn i l’aurora… del seu pensament.

Et deixa humors: els ulls mediterranis
color de sang quallada,
l’espina dorsal, les mans com relles de fred, orins i camp obert tallades;
i la pell, la pell
com un mosaic de cicatrius i anys treballats,
la pell: com un mosaic.

“Recordes, amor, el nostre sentiment tan profund, al ventre?
Recordes la meua carn, que transgredires?
Recordes el jardí? L’ametller? La casa?
Recordes quan la gossa va parir… i els vam sacrificar? Com els anava desnucant un a un? Quina tristesa… Recordes que vas plorar i que jo et besava?
Recordes l’instint que ens unia i totes les hores que ens componien?
Què va ser de les nostres coses, petites i arraconades com un extens loess sota els mobles de la casa? Car va ser així que ens vam estimar, així, amb mínimes però significants victòries i abominables derrotes nímies. La nostra vida com una polseguera de quelcom que tornava a néixer a cada bufada del vent. Potser podia haver sigut diferent, però vam fer un desert de nosaltres, un desert, però no per desert, ans per ple de les més bàsiques partícules del que vam ser, tu i jo, Bel, trencats sota el sol més incisiu, sota el més taxatiu fred… que em tallava les mans i marcia les flors? Recordes?
Recordes la severitat multiplicadora de l'alcohol?
I quan la mort m´atraparà un bon matí qualsevol?
Recordes l’ametller de flors cremades? L’ametller cremat, on ens besàvem esperant amb paciència de voltor el pròxim hivern?

Tot t’ho deixe, amor, el meu cos prostrat una vegada més, ungit per la possibilitat de les teues gràcies, que em siguen properes per final… que em recordes… Bel, Bel, Bel...

I el teu jardí, amor, dins el teu cos de prunes blanques, que floreix al febrer.
I al teu jardí, amor, aquell bordell de runes blanques que florirà al febrer.
Track Name: Cançó de l'alba
La brisa s'abeura
en els cristalls de l'heura
quan el cortinatge de la nit encara en vetla
la transparència

Hi ha estels dalt dels terrats
i l'aire és el perfum d'una flor negra

Ja empunya l'alba el seu glavi
i signa el llavi que libava el seu nèctar

L'amor s'escola avall
per les andrones de l'alba
Vénen les ones
i la lluna
de la mar es desatansa
No vull partir amor amb l'ombra amarga

Somnàmbul de les cordes de l'arpa
del vent de l'alba
t'està rosegant el moll de l'os
tot el fred de l'alba
Fes-me créixer de la llavor de l'ombra amarga

Camines vora via
ravals enllà
ferit per la llum que sagna
Sol amb el teu germà
vas entonant
la cançó de l'alba
No vull partir amor amb l'ombra amarga
Track Name: Je dors
Le lune est belle,
Les étoiles brillent
Et moi, toute seule dans mon coin
Je dors.

Eh, toi, tout là-bas,
Tu m´aimes ?
Oui, je suis sûre que tu m´aimes.